Molts anys amb ganes de tornar a viatjar a les Canàries, i finalment aquest
cop prenia la determinació d’anar. Això sí, ara només per córrer la marató que
se celebra cada mes de desembre.
A l’octubre agafava els vols per desplaçar-m’hi, i al poc de fer-ho sorgia
la ocasió de participar com a llebre en la marató. Després de llegir a les
xarxes socials que es buscaven “Pacemakers” per diferents temps, m’hi posava en
contacte i m’assignaven la marca de 4h15’. A més amb unes condicions, que si bé
no era el que buscava, senzillament em feia il·lusió poder col·laborar, eren
totalment engrescadores. 3 nits d’allotjament al Sands Beach Resort de Costa
Teguise, organitzadors de la prova, així com l’equipament per córrer, samarreta
i pantalons. Una nova aventura acabava de començar sense saber-ho. A més
estaria allotjat amb altres llebres de la cursa.
Arribava a Lanzarote el dijous, amb una temperatura totalment allunyada del
fred que teníem a Girona. A l’illa podria anar amb pantalons curts i samarreta,
una veritable sort al mes de desembre. Arribar al Resort, anar a l’habitació i
veure que just al davant tenia al piscina de 25 metres on hi havia
nedadors practicant, em feia tenir clar que passaria estones a l’aigua.
Després de recollir el pack del corredor i fer una volta per la fira, just
davant l’hotel, on també hi havia la zona de sortida i arribada, tocava anar a
nedar una estona abans de sopar.
Pel divendres al matí tocava sortir a córrer una estona amb les demés
llebres, envoltats de camps de lava i amb el mar sempre al costat i a la vista.
Era el primer pas per saber els uns dels altres, compartint uns kilòmetres.
Tampoc faltava la sessió de natació que repetiria també a la tarda. També era
obligada una passejada per conèixer la zona de Costa Teguise, doncs els anus en
que havia disputat el Ironman, per aquí només passàvem durant el circuit de
ciclisme.
Cap al vespre arribava el meu company d’habitació, en Jose Mendoza que
venia de Gran Canària per fer de llebre de els 3h30’. Recollíem la samarreta i
pantalons amb que correríem dissabte, i després de sopar cap a dormir per
descansar. El dissabte tocava matinar doncs la sortida era a les 8 del matí.
Al programa hi havia 5 curses, la marató en cadira de rodes a més de la
marató en si mateixa, la mitja marató que començaria més tard des del nostre
punt de gir a Puerto Del Carmen, els 10kms i la més curta de totes, la de 5.
Cal dir que el divendres s’havien celebrar diferents curses per a mainada.
Un circuit d’anada i tornada, gairebé sempre a costat del mar, amb alguns
petits desnivells en aparença, tot i que a la tornada comprovaria com aquests,
en els últims 10kms, eren força exigents. Amb la meva banderola de 4h 15’ sortia acompanyat d’un bon
grapat de corredores i corredors, que a un ritme molt constant de 6 minuts per
kilòmetre anàvem avançant per Costa Teguise, Arrecife, Playa Honda i la zona de
l’aeroport fins arribar al punt de gir, on els corredors de la mitja esperaven
el seu moment de començar a córrer.
Just abans, al creuar-me amb en Jose Mendoza, em deixava anar un “agarrete”
referent al vent que ens trobaríem just al moment de canviar de direcció. I
efectivament, era fer aquest canvi i el temut vent que bufa pràcticament sempre
a l’illa ens venia en contra. Tot i això, seguíem avançant a ritme constant,
amb alguns maratonians que a poc a poc anaven perdent metres del grup, fins que
passat el km 30 em quedava sol amb una maratoniana irlandesa, feliç amb la
possibilitat que tenia de fer la seva marca.
Però sobretot havia de seguir al meu ritme, el que portava marcat, no podia
ni esperar ni córrer més ràpid, i així quan l’irlandesa tirava cap endavant, jo
seguia al meu pas preestablert. Anava agafant a corredors que havien anat
perdent les forces i als que animava i acompanyava, fins que a falta de 4 km tornava a agafar a l’atleta d’Irlanda que
havia afluixat. Durant una bona estona tornaria a tirar d’ella, fins que a 1 km de meta li deia que ho
donés tot, ja ho tenia a tocar. A la zona de meta m’esperava per fer-nos una
foto record del dia.
Els últims metres els dedicava a animar als corredors, alguns de la mitja,
els que acabaven al voltant de l’hora i quaranta-cinc minuts i maratonians que
arribaven en el temps que jo tenia marcat. Havia estat una tornada al punt de
sortida marcada pel vent, l’alta temperatura, fins als 25 graus i uns últims 10 km amb fortes pujades que
havien anat desgastant les forces dels corredors.
A l’alçada del km 30 havia estat una delícia veure passar als primers
corredors de la mitja, entre ells en Chema Martínez en segona posició, amb un
córrer ràpid i elegant, i sobretot a la primera dona, que arribaria en 5na
posició, a només 3 minuts del primer classificat.
Un gran avituallament final, amb menjar i beure sense restricció, cervesa,
begudes, pasta, fruita, gelats, llaminadures... de tot i en abundància. En
definitiva, una gran organització per una gran prova. La resta del dia la
passaríem amb les llebres, dinant, fent alguna cervesa i sopant, amb un gran
ambient entre tots nosaltres. I ens emplaçaven a repetir experiència el proper
any, doncs aquesta havia estat molt gratificant.
Diumenge quedava encara una bona sessió de natació a la piscina, dinar a
Costa Teguise i anar cap a l’aeroport amb la sensació d’haver viscut un gran
cap de setmana, i amb la decisió de no esperar aquest cop 20 anys per tornar a
aquesta illa, diferent a moltes altres, i que et deixa marca al teu interior.